Ànec a la cassola

Ei, amb tantes històries pel mig gairebé me’n descuido: volia explicar-vos com va acabar el dia de l’excursió al castell d’en Miquel!

Va ser un dia rodó, d’aquells –poquets- que et generen una sensació de benestar i plenitud que es manifesta a través d’un rau-rau a la panxa. Sí, home, un dia d’aquells –poquets- en què tot sembla sortir bé i es reforcen els lligams afectius familiars fins al punt de fer creure als pares –equivocadament- que van fer molt ben fet de concebre’m i portar-me al món. Ja veieu quina cursilada!

Acabats de dutxar, els pares van tenir una pensada: anar a sopar a Can Gurguí, com en els vells temps. A bord del Sukin, els sotracs [sugrats] i les derrapades del camí cap a Sant Mateu semblaven bressar-me fins al punt de sumir-me en estat catatònic. Tot feia presagiar el pitjor. De fet, vaig arrapar-me a la cadireta i vaig implorar clemència:

- Jo vull dormiiiiiiiiiir!

Però la son es va volatilitzar tan bon punt vaig entreveure la decoració del menjador. Una closca de tortuga marina, una estufa de llenya amb les brases roents i, sobretot, la reproducció d’una òliba a escala gegantina van activar les meves neurones.

Vam demanar truita i pa torrat per a mi, i xurrasco a la brasa, confit d’ànec i mongetes del ganxet per als pares. De beure, taronjada per a mi; vinatxo de la casa servit en porró per a ells. Ben fresquet, d’aquell que entra tan bé. Se’n van fotre dos. Pim pam.

- "Com en els vells temps", sospirava la mama.

Jo tampoc no me’n vaig estar de res.

- Ànec? Això és ànec?

- Sí.

- És un coll verd?

- Pssssí. Potser sí.

- Me’n dones?

Ja sabeu que m’estimo els alimalos –“què monos!”-, però fins a un límit. No tinc manies, una mica com l’acudit aquell:

- Cuá, cuá, cuá...

- ¿Cómo que cual? ¡Tú mismo!