23 de febrer 2009

A fregir espàrrecs!

Dimarts ja vam fer-hi una incursió. Amb en Neko, l’Eira i la Jamba. Ens va costar. Estava tot repassat, i era una mica com aquells equips de futbol que, sabent-se inferiors, juguen “al fallo”, esperant l’errada del rival. I així va ser com, ara sí ara no, en vam acabar aplegant un manat suficient per fer una fuita.

Divendres hi vam tornar. Era una excusa com qualsevol altra per alliberar tensions. La mama estava atabalada i volia estudiar, de manera que el pare es va oferir per endur-se’m lluny de la seva vista.

Vam fer un circuit circular, voltant les fonts. Primer vam visitar la del Sarau. L’aigua ja se sentia a baixar just passat el Pi Bord. Algú s’hi havia entretingut a desbrossar-ne l’accés, impracticable setmanes enrere.

El broc era ben sec, però el torrent baixava ben xamós. Vam resseguir-lo fins a un dels naixements, sota un greny. Vam treure la sorra i la fullaraca que s’hi havia acumulat i vam embocar-hi el tub.

Després vam anar una estona camp a través; el pare mig ajupit i jo als braços del pare, per no esgarrinxar-nos. Va ser aleshores quan vam fer la gran descoberta: una barraca de vinya excavada al sauló perfectament conservada. No la coneixíem. Hi vam entrar, enduent-nos amb el cap totes les teranyines que s’hi acumulaven des de feia dècades. Sí, l’escena recordava una mica la del temple maleït, però un cop a dins la cambra semblava més un iglú: circular, 1,80 d’alçada i banc corregut esculpit sobre la roca. Magnífic. Però no tenim foto. Us la devem.

De tornada, vam fer una escapadeta a la Font dels Eucaliptus per constatar que raja a cor que vols; igual com la font de l’Esquerda. I tot això, al galop. Fent saltirons com un boig i sense parar de renillar:

- hiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, hiiiiiiiiiiiiiiiiii! Sóc en Tornado, sóc en Tornado! [sic]

Un cop a casa vam topar-nos enmig de la penombra amb la silueta de l’Artal que, desesperat, cridava la Jamba.

- On eres?

- Ens l’hem enduta fa més de dues hores...

Pobreta, era cansada i ben bruta, tota plena de fang. Nosaltres també estàvem ben galdosos: acolorats, suats i vermells com un titot. Fixeu-vos en la fotografia que acompanya el text (i en les meves galtones): sembla una imatge acolorida dels banys de vapor de la belle epoque.

3 comentaris:

  1. A la iaia li agradarà aquesta foto, perquè sembles un nen antic, com aquells dels cartells de xocolata i pólvores de talc.

    ResponElimina
  2. A quina iaia: la iaia Mo de la Poma l'altra iaia Mo? Depèn què em diguis sabré com sóc d'antic!

    ResponElimina
  3. Tan la iaia de la Poma com l'altre et trobem guapo sempre
    iaia Mo

    ResponElimina