Quina enveja!

Després de la plantada d’arbres vam anar a dinar a casa de la Cristina i en Pau. Són una parella afortunada. S’estimen, es dediquen a allò que els agrada –els llibres i l’horticultura- i no fa pas gaire van trobar una agulla en un paller. Van ensopegar l’oportunitat d’adquirir a Teià una masia vella per rehabilitar i no la van deixar escapar.

Fa pocs mesos que s’hi han instal·lat de forma permanent. Al principi pensaven fer-hi només obres de consolidació, però el mal estat de les bigues van obligar-los a afrontar una reforma de gran abast. L’esforç, els nervis i els maldecaps han pagat la pena. Els ha quedat una casa xulíssima, i és tanta la il·lusió que professen que ja estan pensant a posar en producció les feixes annexes a la finca amb femta de cavall.

Vam dinar al menjador, una estança de gran dimensions coronada per un sostre altíssim i il·luminada per un finestral igualment gegantí. Tal obertura seria prohibitiva en altres llocs amb clima més aspre. La comparació amb Xívoles és inevitable, però no hi ha paral·lelisme possible. Poder reunir en un racó de món la bonhomia del clima, la tranquil·litat i el paisatge amable del Maresme, d’una banda, i la proximitat a la gran ciutat, de l’altra, és un bé de Déu a l’abast d’una minoria privilegiada.

Els plats van anar succeint-se al caliu d’una estufa de llenya: bambes i xalisso primer, ànec amb poma de segon, i tilles de postres. No vaig deixar ni un sol cap de bamba sense xuclar, ni vaig compadir-me del pobre Pepito, el porc del Montseny que els nostres hostes van sacrificar per fer-ne embotit.

La Cris i en Pau acostumen a fer gala d’una paciència proverbial. També amb mi. Em van deixar saltar descalç pel sofà i jugar amb els imants de la nevera. Vaig trencar-los la figura de la bruixa de Sort i un cranc verd que, a més a més, vaig voler endur-me a casa tant sí com no. Però estigueu tranquils i no patiu, en tinc bona cura i el rento cada dia a la banyera!