Satanarç Cor Petit

Diumenge ens vam llevar d’hora: la mama per preparar la xocolatada i l’actuació infantil que hi havia programada a la plaça, i nosaltres per anar al bosc, que a aquella hora encara era ben humit.

Teníem pressa. Havíem de trobar un peu de bruc per fer una forca. En vam aplegar tres i vam tornar a casa a cuita-corrents, on m’esperaven l’Anna i el seu maletí de maquillatge. Les cosinetes es vestirien de fades i jo, de dimoni.

La disfressa s’hi esqueia. Ja se sap que Sant Antoni obre les portes a les celebracions del Carnaval. Com fa la dita, per Sant Anton, Carnestoltes són. I ja se sap també que les temptacions i turments que patí el barbut del garrí foren cosa del dimoni i donaren lloc a introduir màscares a la festa.

A mi no me’n van caldre, perquè la tieta va tenir prou amb cinc minuts per fer-se mereixedora de l’estatueta als millors efectes especials. La caracterització va ser tan fidedigna –i va causar tant de furor- que tothom em confonia amb la resurrecció d’en Pere Botero.

M’ho vaig passar tan bé -corrent com un boig, encenent bengales i jugant amb el brollador de la font fins a quedar ben xop- que els ho volia explicar a tots els absents. Vaig enfilar-me d'un salt a la cabina telefònica i vaig trucar tothom, especialment la iaia de la Poma i els seus xins.