Després de quilòmetres i més quilòmetres per una carretera solitària i plena de revolts vam arribar al mar. Encara no era migdia i teníem davant nostre un paradís de platges verges per a nosaltres sols i per als fatutxos d’en Kirikú. Bé en realitat eren petjades de gavina. Érem a Is Arenas, lluny del món i ben a prop de la colònia penal: “Natura interessante e bel panorama; di grandi dimensioni; sabbia dorata chiara, fine; mare verde, poco profondo; mai affollata, neanche in alta stagione, grazie alle dimensioni; pulita, con scarsa presenza di posidonie”.- Em vull banyar, em vull banyar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada