La vesània em va posseir. La mare es va posar el bikini –ai, sempre tan acomplexada!- i el pare i jo ens vam quedar conills i ben conills, amb les tites molles, arrebossades i voleiant al vent. Van ser dues hores de corredisses, esgarips i capbussades. Això sí, en acabat, vam suar de valent: la sorra cremava d’allò més i no hi havia cap ombra en quilòmetres a la rodona.Vam dinar a Capo Pecora, un finis terrae de color ocre batut per la marejada i el ventijol. Tot i l’esquitx de les onades, la xafogor ens va desmuntar. Mentre la mama fia la migdiada al cotxe, jo llençava pedres a l’aigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada