Ai, perdona

“Ai, perdona” és una expressió màgica. Piques algú o fas alguna cosa malament i, abans no t’esbronquin o et fumin un clatellot, la deixes anar.

S’ha de dir una mica a desgana, arrossegant la i de l’ai, i l’a del perdona. És com una mena de sàlvens o casa quan jugues a fet i amagar o la pesta alta. La dius i automàticament el càstig es dissipa.

Doncs això: perdoneu que no he estat per vosaltres. He estat molt atrafegat des que vaig acabar l’escola, que si vacances cap aquí, que si excursions cap allà... No he parat, com podreu comprovar amb el relat que he confegit sobre la meva estada a Sardenya.

Diuen que marxar lluny de casa t’ajuda a espavilar-te i treure’t la son de les orelles. És cert. Jo ho he notat. Després de tornar-hi, m’he adonat que he perfeccionat la meva capacitat d’adaptació per dormir a qualsevol lloc; les mes aptituds per a comunicar-me en altres llengües (ja sé dir “si signore”, “ciao”, “grazie” i “diavolo”) i per pixar dret sense tacar-me gaire. Si me l’agafo bé, dibuixo una parabòlica perfecta de metre i mig. Això sí que és una arcuació, i no les llombardes!