Ens vam decantar per una de paradisíaca, davant de la Torre Pelosa. La mare es va estirar a fer una becaina, mentre jo giravoltava fora de mi. De tant en tant m’ajupia i treia de l’aigua una pedreta, o una petxina. Tot d’una, l’onatge va acostar a la riba quelcom que va cridar la meva atenció. Em vaig ajupir. El pare se’n va adonar i va cridar, ben fort, el meu nom; però ja era tard. Vaig fúmer un bram que va captar l’atenció de tots els banyistes. El pare em va agafar al vol i se’m va endur a coll, ben rabent, al lloc on era la mama.- Laura, corre, desperta’t, li ha picat una medusa!
Tenia la cama vermella i ben irritada.
- Encara rai!, va fer el pare. “Em pensava que l’havia agafada amb la mà”.
Vam comprar una ampolla d’aigua per netejar la ferida. Sort que no vam arribar a derramar-la. Hauria estat perjudicial. Ens va donar vinagre i ens va recomanar d’anar a la farmàcia.
Els pares ja es veien passant la nit a l’hospital i les vacances a prendre pel sac, però no n’hi havia per tant. El meu soscaire va compungir les tres farmacèutiques, que em van omplir de regals, moixaines i paraules manyagues. A partir d’aquell moment vaig lluir ben orgullós la meva pell tatuada amb la silueta de les illes de Còrsega i Sardenya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada