ARÇ ASENSIO

A finals de maig vam anar a La Poma a celebrar el seu aniversari. Feia bo i ens estàvem al jardí. Els grans xerraven i jo perseguia els xins, i es va fer fosc. També hi eren la Júlia i en Ferran, els néts d’en Josep i la Neus de la Ribera.

Tot d’una, vaig caure daltabaix d’un muret. Es va fer el silenci. Era negra nit i no es veia res. Llavors vaig xisclar. Tenia la cara ensangonada. No vam tenir més remei que baixar a Berga, a l’hostipal. Em van rentar la ferida i em van posar un parell de punts a la cella esquerra, amb agulla i fil, res d’adhesius. Passar a la consulta i deixar de plorar tot va ser una.

Em vaig comportar com un veterà de guerra, davant l’admiració indissimulada del personal mèdic. Dues setmanes després, a l’ambulatori del Masnou, vaig tornar a donar mostres del meu esperit de patiment, i això que hi va haver un fil que no s’hi volia desprendre de cap de les maneres. Van suar més l’ATS i el pare que no pas jo.