I més content que un gínjol, amb la peixera a la mà, vam anar a fer el got a la barraca dels Maulets.En Rítxol·li és un peixarró de color taronja. És molt esverat, sobretot quan té gana. Treu el cap de l’aigua i et pessiga el dit, com la carpa Juanita. Cada matí li dono un parell de fulles biofilitzades, que endrapa senceres, d’un sol mos. Quan no hi som, li deixem instal·lat un dispensador amb piles.
En primera instància, els pares van intentar seduir els avis perquè en Rítxol·li visqués a Borredà. “Si cola, cola”, van pensar. Tot i que ja hi estaven avesats -un estiu van tenir cura del peixet de l’escola quan la mama i la tieta eren petites-, els lavis no es van deixar ensarronar.
Així doncs, en Rítxol·li va passar les seves primeres setmanes en una garrafa d’aigua de Ribes. Per por que no parés boig, la mama va fer una crida desesperada per SMS -“busco casa”- que de seguida va ser atesa per en Jaume Ponsa.
Des de llavors, en Rítxol·li viu amb mi a l’habició en una peixera com cal. De fet, a mi em sembla massa gran i desolada per a un sol peixet.
- Pobre Rítxol·li. Li hem de comprar uns lavis.
Mentrestant, l’he guarnida amb petxines de la platja d’Ocata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada