La 'varivel·la'

Quan la tarda de divendres la mama va recollir-me a escola, ja estava una mica pioc. Aquell mateix vespre es va confirmar la sospita: tenia la varicel·la.

Durant les dues setmanes anteriors, tots els companys de P4 havien anat caient, un rere l’altre. En Martí, l’Oriol, en Pol... També l’Araitz, que l’anomena varivel·la i es pensa que és causada per la picada d’un mosquit!

Semblava impossible que jo me’n pogués salvar. Fins i tot els pares se’n feien creus, i intensificaven els meus contactes amb l’Araitz amb l’ànim d’afavorir-ne el contagi. “Com més aviat la passis, millor”.

El balanç: un devessall de granets, vesícules i crostes esquitxats de forma capriciosa pel meu cos que em va deixar fora de combat durant una setmana. En tenia un munt a la cara; un grapat a l’esquena, força als braços, Déu-n'hi-doret als pits i la panxa; desenes a les cames, alguns als peus i UN a la tita. Vés per on, aquest darrer va tocar-me la fava més tot sol que tota la resta junts, ja que gairebé m’impedia la pixera:

- “Em pica la tita, mama, em pica la tita!”

Va ser un cap de setmana rodó. El pare absent -d’expedició a les muntanyes de l’Atles, on va coronar el cim del Toubkal (4.167m)-; la mare desquiciada perquè havia d’estudiar i enllestir uns treballs de la universitat, i jo, a 39 graus. Sort de la tieta Marianna, que va untar-me de Kalamina fins a les celles!