Copa, Lliga i Champions

No sé ben bé què signifiquen aquestes paraules, però les he sentides força vegades i, al final, jo també m’he après la cançó. Probablement hagi estat cosa de l’Aina, per influència directa del tiet Artal.

El dia que el Barça va fer-se amb la Copa del Rei per 1 a 4 davant l’Athletic, jo era a Sardenya, pesant figues al sofà de la hisenda rural I Trabi. El dia que el Vila-real va donar matemàticament el títol de lliga al Barça, jo corria pel menjador aliè al televisor, jugant a cotxes. En canvi, recordo perfectament els crits de la mama el dia que l’Iniesta va clavar al Chelsea el gol per l’escaire que ficava el Barça a la final de la Champions, així com el dia que es va disputar, a Roma, el partit a cara i creu contra el Manchester.

Corria el 27 de maig. A casa no teníem clar si faríem com dos anys enrere i seguiríem de nou el partit a través de la pantalla gegant instal·lada a la plaça de l’Ajuntament. L’Artal ens va seduir que no ho féssim. Va comprar litres i litres de beguda, va instal·lar el projector a la paret del frontó i va muntar una carpa enorme per impedir les interferències de la claror del capvespre.

Com el 2006 davant l’Arsenal, em vaig vestir de blaugrana i vaig anar als gronxadors a jugar amb l’Aina, l’Araitz, en Quim i la Xènia. “Són els meus germanets”, cridava. També van venir en Pau i la Cris. A tots ens hauria estranyat que ella no es prengués cap cervesa si no fos perquè després va dissimular bevent-se un mojito.