Papallones a Roset

Com ha quedat acreditat, aquest estiu els pares van aparcar-me un mes sencer a Borredà. Jo m’hi vaig estar com a cal sogre de bé, però ells tenien remordiments i cada cap de setmana em venien a trobar per fer coses plegats i expiar el seu pecat.

Un bon dia vam anar fins al castell de Roset. Ni la iaia, que ens hi va acompanyar, tenia gens clar què hi trobaríem.

- “No sé si hi he estat mai, jo”.

Vam travessar Vilada i vam deixar el cotxe de l’avi al peu de la muntanya. El primer tram del camí era costerut, pedregós i molt ombrívol. Ben aviat vam trencar a l’esquerra i vam quedar al descobert, totalment indefensos davant dels raigs del sol. Tot i la calor, la passejada se’ns va fer molt distesa gràcies a... les papallones!

N’hi havia a grapats, atretes per la flaire de les flors. Els camps i les vores del camí n’eren plenes, i jo les volia caçar totes. Em mostrava massa delerós al començament, però de mica en mica em vaig asserenar i, amb tota cautela, m’hi anava acostant, de mica en mica, fins que, tot d’una, llançava la meva grapa amb la mateixa prestesa i precisió que ho fa la llengua del camillaló.

Van caure a les meves mans totes les que em vaig proposar. Les prenia suaument amb els ditets i les acostava a la vista per guaitar-les de ben a prop. Llavors somreia, ben orgullós de la meva facècia, i tot seguit les deixava volar.