Amb la llum d’un nou dia, tot m’ha semblat diferent. Els colors intensos, la mar brillant i la muntanya costeruda i farcida de cases. M’he desvetllat en un entorn meravellós: “En un puerto italiano, al pie de la montaña”...
Sí, en Marco era de la regió de la Ligúria: una estreta franja de terra entre la costa i el rerepaís solcada per milers de turons, i dalt de cada cim, un poblet de casetes de tots colors. Per anar d’un a l’altre hi ha carreteres sinuoses i plenes de giragonses.
Nosaltres vam agafar la via de la costa des de Camogli fins a Cogornu. Pel camí vam veure, a certa distància i des del coll de la via Aurèlia, Portofino, la cèlebre vila marinera que ha popularitzat el seu nom gràcies als milers de restaurants i pizzeries de dubtosa originalitat i menor autenticitat que hi ha escampats pel món. Fins i tot al Masnou.
Mmmm, alguna cosa no em quadra: si jo ja sóc massa petita per haver vist els dibuixos d'en Marco, com pot ser que tu sí que els coneguis?
ResponEliminaEn Marco i el seu mico Amelio són patrimoni mundial de la humanitat. No cal haver-los vist per saber que existeixen. És com en Mazinger...
ResponEliminaJa... Aquest tampoc no el conec. Podríem anar-ne a veure l'escultura monumental a Valls, per conèixer-lo tots.
ResponElimina