La nit anterior, esparracats al llit, ens vam conjurar: “Hem d’aprofitar més el dia”.
L’endemà, a les 8 del matí, ja érem tots al cotxe. La primera frase que vaig pronunciar aquell matí fou: “L’Araitz quan era petita va anar a comprar un ou [de xocolota, s’entén]”. Vaig obrir els ulls a Nonantola. La iaia hi tenia marcada una església. Anàvem amb les piles posades i vam presuposar que es tractava de la pieve de Sant Miquel Arcàngel, a tocar del cementiri. Però no: ens vam confondre i vam marxar sense veure l’abadia de San Silvestre, una joia del segle VIII. Quan ens en vam adonar, ai las!, ja havíem fet salat: érem a Borredà, connectats a Internet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada