Vam arribar a Mastromarco més tard del previst. Hem confiat en el Tom-Tom de l’avi i ha triat una ruta ben enrevessada. Ens esperava el senyor Agostino, un pagès jubilat que havia estat el propietari del terreny on ara hi ha la casa que hàviem llogat. Ell se n’havia quedat dues en permuta i matava el temps amb la seva muller fent-se l'oli i un vi de postres o vin santo amb els quatre ceps que li restaven.
La vaig batejar com la casa vermella o la casa de les escaletes. Em va agradar moltíssim. I a la resta també: perquè tenia aire condicionat a cada habitació i al lavabo hi havia una lluerna. Ens vam distribuir ràpid. Els papes a l’habitació gran, l’avi tot sol, i la iaia i jo al sofà-llit del menjador. Tota la tele per nosaltres.
Mentre uns es dutxaven, els altres van engegar la refrigeració a tot drap i, és clar, va saltar l'automàtic. Va anar d'un pèl que no ens quedem sense electricitat a les primeres de canvi. Sort que unes iaies molt tafaneres ens van deixar la seva clau de comptadors. Us en recordeu?
Si que m’enrecordo de que ens vàrem quedar a les fosques, però no va ser a l’arribada sinó el 2on o 3er dia quan escalfàvem la pizza i la foccacia que havíem comprat a Parma
ResponEliminaiaia Mo
Dons sembla que no m'enrecordo gaire, perqué m'he embolicat.Les pizzes les varem comprar al poblet de la muntanya on hi havia molta gent fugint de la calor de la plana.
ResponEliminaiaia Mo.
Iaia, no vulguis ser tan precisa. Com a bon literat, em permeto algunes llicències...
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina