Jo sóc de la Merlinca

Tan petit i ja a escola… veure per creure. D’octubre de 2006 a juliol de 2007 vaig freqüentar Vailets. En principi hi anava de 15 a 18h, però el darrer mes, amb l’excusa de la piscina, m’hi duien de 9 a 17h! Durant els primers mesos no em queixava; em limitava a plorar quan el pare em deixava en mans del mingui d’en Joan o de la núvia d’Shrek. Però al final me’n vaig fartar i encara dins el cotxe ja feia que no amb el cap...

Afortunadament aquell suplici va acabar per a mi. I la sagnia econòmica per als meus pares, també.

Després de quasi tres mesos de relax a cavall de Borre, Sérgoles i Ca la Make, jo ja em fregava les mans... però, ai las! els pares ja havien dissenyat, en secret, un plan B (una cosa que els agrada molt, i que a més els fa riure com a idiotes).

Amb la complicitat d’en Yauma, m’havien inscrit a la llar d’infants municipal, de manera que des del passat 20 d’octubre he tornat a llepar... de 9 a 17h! De vegades m’hi duu i em recull la tieta Anna amb el seu furgobús, acompanyada de les cosinetes, però això no alleuja la gran pena que porto dins. Per a mi, quan toquen les cinc arriba l’hora de l’alliberament.

Per a més inri, m’hi fan posar una bata verda (això segur que és culpa de la Lídia, la directora, que és devota de la regla de Santa Maria del Pino i els seus sapos verdes) i m’emborratxen la closca de colònia. Creieu-me quan us dic que la ferum que desprenc a mitja tarda és digna de ser analitzada per un laboratori i patentada com a repel·lent per a porcs senglars (es compon d’una barreja de colònia Legrain S3, suor i fritanga, amb un toc de cagalló covat en bolquer de 6 unces de pes).

De l’escola bressol no tinc gairebé res més a dir. Potser paga la pena recordar que l’Araitz va a la meva classe (Les Guitarres, P2), que la primera setmana ja em sabia de memòria els noms de tots els meus companys i de qui era cada pitet, i que, si bé cada dia ens fan fer coses noves, jo sempre explico la mateixa versió quan a casa em demanen: Arç, què has fet avui, a escola? “Nens, caseta, cotxes, pintar!”.

A classe hi ha prop d’una quinzena de compadres, als quals designo, genèricament, amb l’apel·latiu de “nens”. La meva professora s’anomena Luli, i és molt simpàtica i gairebé tan alta com nosaltres.