La meva primera mascota

Aquest cap de setmana me les prometia molt felices: divendres havíem de marxar al festival Tarraco Viva i dissabte a Borredà, però ai las! la pluja ho va espatllar tot. Davant la perspectiva de quedar-nos a casa tancats i barrats durant tres dies, vam fer una incursió al súper per proveir-nos de queviures. I quins queviures, nanos!

Ja sabeu que en Nemo i en Mon de Rebelión en la isla em van marcar, fins al punt de ser un fan incondicional del comandant Jacques Costeau –que he descobert gràcies a l’e-mule- i de qualsevol documental sobre el medi marí, especialment aquells tan bons que fan a Tele Berga sobre els musclos de la Baells.

Aquells que em coneixeu ja sabeu que allò que més m’agrada d’un supermercat és la peixateria. M’hi podria passar hores tocant les dents dels lluços i esclafant-los els ulls amb els trossets de gel picat.

I així va ser com els pares es van compadir de mi quan van veure la il·lusió que em faria endur-me a casa un animal viu. Fins aleshores, els meus rebecs només havien aconseguit esgarrapar orades i llobarros, però aquest cop van accedir a comprar-me la meva primera mascota: un llamàntol molt trempat que feia el crusaíto amb antenes i pinces.

Arraulit en el seient del carretó de la compra, el vaig alliberar del jou de la bossa de plàstic i em vaig dedicar a fer ensurts a la gent amb ell a les mans: uuuuuh, que mossega! El vaig magrejar fins a sucumbir. Un cop a casa, vaig retornar les seves despulles a l’aigua –banyant-les a la pica de la cuina- i després vaig incinerar les exèquies al forn regant-les amb un rajolí d’oli i un bon raig de vi Marina de Gispert. Un cop al plat, vam escurar les extremitats acompanyat-les amb un Ribeiro del Lidl i unes cloïsses amb all i julivert.

Pobret cranc, se’n va al cole!