Correllengua 2008: ja tinc la masarreta

Ha estat un dissabte-dissabte. Un d’aquells dies tontos, en què les hores passen i no es fa res de profit. Aquesta és la sensació que en guardo, tot i que hem fet cosetes.

Aquest matí arribava a Alella la flama del Correllengua. La mama s’ha llevat d’hora, ja que hi havia de ser a les 10h per preparar les activitats. En Xavier Mir –impulsor de la Xarxa de Blocs Sobiranistes- havia de llegir-ne el manifest a les onze i, tot seguit, s’iniciava el cercavila normalitzador, però hem fet salat.

Al llit dels pares hi havia dues marmotes, i la gran li deia a la xica: “Arç, vols anar a veure els gegants?”. I la xica feia: “No, hi ha massa gent... No m’agrada tanta gent” i tornava a aclucar els ulls.

A les dotze hem arribat a plaça. Bona hora, eh? Els grallers han encadenat Gener i Passi-ho bé i els gegants han fet via. Llavors ha començat l’espectacle de màgia. Jo m’he quedat en un discret tercer –o quart- pla, no fos cas que em fessin sortir a l’escenari com a voluntari. Assegut al pedrís de l’Ajuntament, m’he pres la meva llauna de cula cola i el meu platet de patates Corominas.

Per la tarda hem anat a visitar en Paco a Mataró –pobret, l’havien dopat fins a les celles- i després a l’Alcampo. Necessitàvem llet i paper de vàter. Ens hi hem gastat prop de 140 euros i no ha estat fins a l’hora d’arribar a casa i endreçar la compra que no ens hem adonat que dúiem moltes sidres i moltes collonades però que no havíem agafat cap de les dues coses.

Ja us ho havia dit: un dia per oblidar.