Gilgamesh al Lluçanès

Avui no ha estat culpa meva. Si no hem sortit abans és perquè el papa ha dormit fins a quarts de dotze.

Una hora més tard ja érem rumb al Lluçanès, una comarca sotmesa a l’imperialisme esquarterador de berguedans, ripollesos i osonencs. Hem resseguit la riera de Merlès per la carretera que mena del cobert de Puigcercós a Santa Maria. Una delícia.

Hem visitat l’antic monestir de Lluçà. Al museu, he vist el primer Sant Jordi que presumiblement es va pintar a Catalunya. No es podia tocar, però jo li he clavat una ditada a la boca del drac. Je, je.

A l’exterior, les càmeres del papa i la iaia treien fum retratant capitells. El claustre va ser l’únic element del conjunt monàstic que va escapar al terratrèmol que el segle XV va devastar aquestes contrades, la Candelera de 1428. Com a Ripoll, els absis romànics i els arcs gòtics de la sagristia s’ensorraren.

El mossèn Joan Vila té la seva teoria. Segons ell, la construcció del claustre hauria estat obra d’un musulmà convers expert en el càlcul d’estructures per resistir els sismes de la península aràbiga. Ho demostraria el fet que el claustre està excavat directament sobre la roca i una presumpta concepció asimètrica basada en el càlcul matemàtic àrab, una formalització inconcebible des del sistema numèric romà. Vila, que ha voltat força anys pel Pròxim Orient, hi veu també paral·lelismes en el significat i el simbolisme dels motius ornamentals: animals cap per vall, sanefes islamitzants similars a les de l’Alhambra i alguns detalls decoratius menors, com l’ús de l’arabesc en la base de cadascun dels arcs portants que hi ha als angles de la galeria porxada.

L’element més enigmàtic i intrigant és el personatge mitològic que es troba esculpit en l’angle llarg del claustre. Podria tractar-se de Gilgamesh, el rei sumeri d’Uruk que, segons l’epopeia que duu el seu nom, va arrencar del fons del mar les algues que l’havien de fer immortal. Ja ho veieu: una interpretació molt particular -la de mossèn Vila- que obrirà un nou debat -i una nova guerra fratricida- al fòrum d’Amigos del Románico.

A mi, però, em van agradar més la porta del temple -guarnida per un conjunt envitricollat de serpotes de ferro entrellaçades- i els gronxadors del parc del costat: un munt de ferragots fora de qualsevol normativa de seguretat europea, gentilesa de Xocolates Torras.

Tot seguit, hem pujat al castell de Lluçà i ens hem cruspit una truita de patata, carbassó i fredolics al peu de l’església circular de Sant Vicenç. En acabat, he davallat el turó espiritat. He anat pel terra en un parell d’ocasions i m’he menjat, literalment, el fil de pastor. Buaaaa, buaaaa!

Eren quarts de cinc quan he fet l’última bafarada a la cadireta del cotxe. Tot i que hem anat a la Portella, passant per la Quar, jo ja no he mogut dit ni cama fins arribar a Borredà.