El príncep Hassan

La previsió meteorològica s’ha acomplert i el jorn s’ha llevat amb una fina capa de neu a les teulades. Hi han caigut volves de forma intermitent al llarg de tot el dia, però no han quallat.

Tot i aquest contratemps, el príncep Hassan ha arribat puntual a la seva cita anual amb els nens i nenes de Borredà. En Hassan és l’enviat que cada any s’avança a la visita de Ses Majestats per recollir les peticions dels nens i nenes. És negre com el carbó de Cercs i hi arriba acompanyat d’una parella de patges i un sarró ple de caramels.

M’he ben abrigat amb uns “pantalons de neu” i un barret de llana de la Marianna i he sortit de casa ben decidit a lliurar-li la carta. M’he posat a la cua i li he dit al pare: “no em deixis anar la mà, eh?”. El pare m’ha dit que hi podia confiar, que coneixia bé en Hassan i que si m’asseia a la falda potser em donaria més caramels del compte.

M’ha rebut amb els braços oberts i jo m’hi he acostat.

- “¿Cómo te llamas?”, m’ha demanat. “¿Te has portado bien?, ¿Has pedido muchas cosas?”.

Noi, sí que deu venir de lluny aquest Hassan, perquè si no arriba a ser per la traducció simultània del papa no me n’assabento de res! Per si de cas, he posat cara d’angelet i he fet que sí amb el cap tantes vegades com ha calgut. En compensació m’he endut un grapat de caramels de taronja (d'uns desconeguts Supermercats Llobet).

No crec que en tregui gaire res més, dels reis. Sincerament, dubto molt que siguin capaços de portar-me allò que els he demanat per escrit: “un pop lila de nino” i “un sisisaure”. Ja, ja, ja...