Ja tinc les notes!

Divendres vam acabar l’escola. Ja en tenia ganes, eh?

Ha estat una setmana especialment estressant. Després d’uns dies de baixa, dilluns tornava a enfrontar-me a l’extorsió d’en Jean, “el nen marró” que se’m fot les galetes de l’esmorzar i que extorqueix i trompeja els altres marrecs.

Físicament potser no m’assemblo gaire al pare, però sóc reservat i tinc el mateix sentit del ridícul que ell. No m’agrada fer el paperot davant la gent que no conec. Per això dijous al matí, al polisportiu, em va agafar la plorera i no vaig cantar cap de les nadales que havíem assajat a classe. Les grades eren plenes de familiars ociosos. Els pares, tan despresos com de costum, no hi van assistir. Treballaven.

L’endemà es va repetir el mal tràngol. Els “nens grans” de sisè acompanyaven els petits a veure els reis d’Orient. La Laia, la filla gran de l’Andreu i la Gemma, va ser la meva valedora. Em duia ben agafadet de la mà, però en l’últim instant vaig clavar els talons a terra i vaig començar a vessar llàgrimes com una Magdalena.

A quarts de quatre els pares em van rescatar i em van dur a visitar el pessebre florescent dels Pinyons, guanyador del concurs d’enguany. Vaig veure la Luli i l’Anna, que em van fer abraçades i molts amanyacs. No va ser l’única regressió del dia, ja que les notes del primer trimestre del Fabra eren calcades a les de P-2.

Més que notes o qualificacions, són una descripció de la meva personalitat. Res de nou, doncs, sota la capa del cel: sóc llepafils, primmirat, metòdic, lent, acurat i força individualista. Faig la meva, no m’esforço gens a posar-me la bata i em faig el sord quan sóc al pati i toca el timbre per entrar a classe. Exactament les mateixes coses que la Luli va escriure sobre mi un any abans.