Ai, mama Inès!

Eren quarts de vuit del vespre i érem a casa l’Anna. Jo feia l’indi i el pare dormia mentre ens vigilava. Vam sentir la mare cridar.

- “Marxem a Barcelona, de marxa, a fer unes tapes. Vinga, va, que l’autobús s’escapa!”

Encara no sé ben bé com, el pare va reaccionar i vam atendre les indicacions de la mama. En Bumà també vindria, i ens trobaríem amb la Marianna a Barcelona, al Sagardi.

La tieta estava amb un amic –en Roger- i ja anava xin de tanta sidra. Vam decidir d’anar al Baserri, però el menjador era ple i no vam poder fer el menú de sidreria. Això sí, vam aconseguir taula vora la barra i vam començar a traginar pintxos del mostrador als nostres plats.

Els adults prenien fregits i coses per l’estil i omplien els gots amb sidra d’una kupela sense gaire encert. Mentrestant, jo anava arrambant totes les rodanxes de llom adobat i d’una mena de fenómeno achorizado que passaven pel meu davant per banyar-les, un cop i un altre, en el meu zurito de Fanta. Una bromera densa cobria el local i els efluvis de l’herba liada em van trastocar.

A l’exterior, corria abraçant-me a les pilones, mentre cridava: “quants bolets!”. Encara era d’hora i havíem de fer temps fins a la sortida del Bus Nit. Vam entrar a El Agüelo, un tuguri de mala mort “que te quita el canguelo”. Entaforats a l’altell, asseguts en una mena de bancs rònecs i llardosos per a nanets, els van picar i beure: formatge manxec, un xalisso flamboiant i una ampolla de “vino bueno” de 10 euros.

Allò no era per a mi -no hi havia Fanta!- i vam marxar a la recerca de nous horitzons. Cercàvem el Rías de Vigo, una tasca gallega que els pares van descobrir en ocasió de les festes de la Mercè de fa quatre anys on feien una orella de porc deliciosa... però una franquícia basca l’havia absorbit i transvestit en una taverna in.

Ben a prop vam trobar el Zipi i Zape, un cau que faria les delícies, nogensmenys, de personatges de la talla de Torrente i Makinavaja, tan allunyats ideològicament i tan amants, en canvi, de la caspa.

I si l’aspecte exterior prometia, el dins encara era millor. Com diria en Jesulín: in-su-perable. Als pares i al Roger els encanten aquests antros: petits, bruts, il·luminats amb llum de làmpada florescent i plens de cuques. Hi havia bernats pudents pertot: dins del cofre frigorífic, darrera el televisor i sota les estovalles. A la Marianna, tot allò li provocava repulsió. En Bumà va preferir beure: un cubalitre de güisqui per només 5 euros!

Les parets eren plenes de plats de terrissa –tipus, recuerdo de Ciudad Real-, de bufandes d’equips de futbol i clauers de tota mena. Sobre una prestatge hi havia –atenció!- una bandera espanyola amb l’àliga i, costat per costat, una estelada, i encara sobre la llar de foc lluïa un adhesiu amb la falç i el martell. En Roger va quedar literalment xocat, col·lapsat, esbalaït, fora de combat. Els ulls –els seus ulls guenyos- feien pampallugues mentre murmurejava “estic flipant, tío, estic flipant...”

A mi em va agradar molt, tant el lloc com la companyia. Em va obrir la porta la Sandra, una noia súper simpàtica i extrovertida, amb un marcat accent txava da Barsalona. Era la filla d’en Manel, propietari del local i fundador de l’Associació Barcelonista Mama Inès. Segons www.mamaines.es, en Manel, mort recentment, “era un feixista que ens havia robat el cor” i que tenia dues passions: la música i el Barça.

En saber que jo era soci del Barça i que el meu nom era Arç –“el cor del bARÇa”- em va regalar embolcallar amb un retall de la bandera que en Manel havia enarborat “a la final de Basilea” [sic].

- “Te la regalo, i de propina, una Fanta!”.

Vam xalar tant, i jo estava tan cofat, que tota la colla ens vam fer de la penya Mama Inés, la més friqui i intercultural, de ben segur, de totes les que hi ha escampades pel món. I mentre emplenàvem les nostres dades, asseguts a la barra hi havia un grup d’adolescents sadollant-se a base de Moritz que corejava l’himme de l’entitat: “ai, Mama Inés; ai, Mama Inés, todos los negros tomamos café”.