C'est la vie...

Dilluns passat, els pares tenien una reunió amb la Yulanda al confessionari per avaluar el meu rendiment escolar.

Tot correcte. Els pares van sortir-ne satisfets, però amb la impressió que potser havien garlat més del compte. És lògic, són novells i no tenen experiència. No sabem que ja és normal que la mestra parli poc i bé de l’alumne i que els pares xerrin pels descosits i fins es contradiguin en algunes percepcions.

La Yulanda va explicar-los com em veu ella: força independent i fet a la meva. A classe no destorbo ni emprenyo, caço les coses al vol i sóc molt destre en manualitats. Els pares van explicar que a casa sóc un desastre a l’hora de menjar i de dormir, que sóc molt pallasso i que faig rots molt sorollosos.

- “A l’escola no?”

- “No... Ara bé, quan considera que s’ha comès una injustícia amb ell, brama desconsolat. Pot tractar-se d’una empenta o un cop involuntari, sense mala intenció. Plora i fa una cara d’aquelles que diuen: per què m’ha passat això a mi, sinó he fet res? Al principi m’amoïnava. Ara em sap greu, però em vénen ganes de dir-li: Arç, nano, espavila, que això és la vida!”

Ja ho diu en Guaix, "el enano este es un almendrón".