La Nara

El papa m’ho ha comunicat tan bon punt he sortit de classe: “avui coneixeràs la Nara”, i m’ha explicat nosequè de la panxa i de l’hostipal.

Per fer temps i aprofitant que el dia comença a estirar-se de nou, hem voltat pel Bosquet fins que hem perdut el sol de vista rere el Rocar de Tiana. Entre l’herba i la pinassa hem trobat closques de caragols que hem entaforat entre l’escorça dels arbres i força bolets! No sabem quins són, però són molt finets al tacte i fan molt bona olor!

Hem temps una bona estona a la Biblioteca. La Susanna m’ha regalat un caramel de maduixa i m’ha deixat un llibre que tenia un visor per veure diapositives de planetes, cometes i estrelles. Com no sé aclucar només un ull –una habilitat que vaig desenvolupar quan era petitó, però que he perdut-, he hagut de posar la mà al davant per veure-les bé.

A les set ja érem a Can Ruti. A la porta mateix de la cambra hem trobat en Jordi i la tieta Mercè. En Rorín estava molt demacrat. Feia unes ulleres fosques, gairebé negres. Parlava amb molta parsimònia i estava lent de reflexes. Semblava de cristall, a punt de trencar-se. S’havia fet la prova de la insulina i marcava 40.

La Teresa era tot el contrari. Estava estirada al llit, mig incorporada. Tenia les galtes i les parpelles inflades, però estava molt riallera i feia prou bon aspecte.

La Nara era petitona i tenia els dits molt menuts, però perfectament perfilats, amb les seus plecs i les seves ungletes. Duia un barret de llana, tot i tenir una bona tarrufa. En tota l’estona que m’hi he estat, no l’he sentida ni plorar, ni gemegar. Ni tan sols sé dir-vos de quin color té els ulls. He demanat detalls a la tieta, que diu que va pesar 3,6 quilos i que encara no ha paït que ja sigui àvia...

També la iaia estava amoïnada. S’ha fet un fart de trucar tothom per advertir-los que no fessin fotos amb flash a la nena, com si es tractés d'una talla romànica. Tanta cura i tant d’interès no em fan presagiar res de bo.

De moment, faig plim, com l’esquirol. I que duri. No em barrufa gens pensar que pot arribar el dia en què aquesta cosineta em pugui avançar per l’esquerra i desplaçar-me en la línia de successió dinàstica de La Poma. Per començar, la Montse i en Güan van honorar-la amb un ossàs de peluix de la mida de Pau Gasol, quan la girafa que em van regalar aquell llunyà 20 de setembre de 2005 amb prou feines feia la mida de la tita del papa.