Pensava que era una granota

El passat dia 10 va ser l’aniversari del papa. El dia va passar sense pena ni glòria. La mama i la Marianna se’n van anar de compres molt d’hora –les maleïdes rebaixes, ja se sap- i els homes de la casa ens vam quedar al llit fent el ronso, amb el xiuxiueig de la tele en segon pla i aguantant-nos el pipi malgrat tenir la bufeta a punt de petar. A mitja tarda, tota la casa era una estesa de joguines.

Al vespre teníem convidats. Venien en Jaume, la Laia i en Max a fer raclette, una menja a base de trossets de carn i formatge fos que deixa la casa i la roba ben fumades i empudegades. És com l’smog londinenc però amb olor de xalisso.

La informalitat d’un sopar d’aquest estil i la presència del Max em van revolucionar. Volia demostrar les meves habilitats, especialment les relacionades amb l’escalada lliure. I així va ser, servint-me de coixins i les nanses dels calaixos, com em vaig enfilar al moble que hi ha a la cuina per protegir el televisor i la nevera de vins. Un cop a dalt, em vaig posar dret, vaig obrir els braços simulant una creu, vaig cridar ben alt “sóc una granota” i em vaig llançar al buit.

Tan bon punt vaig estavellar-me contra el terra van esclatar els xiscles: els mateixos esgarips que fan els garrins quan són al corredor de la mort i els estan escorxant. La patacada havia estat tan forta, tan seca i tan inesperada, que el dolor ofegava les llàgrimes.

Em podia haver trencat les costelles i morir esbudellat. O partir-me la mandíbula i perdre la meitat de les dents. Però no. Tot va quedar en un ensurt, davant la cara d’estupefacció de tota la concurrència, que no donava crèdit al que acabava de fer, i en un blau sota la barbeta.

Havia fet el salt de l’àngel, com fan els clavadistes a Acapulco. Podria haver estat l’home ocell de Sangtraït o la Marta Ferrusola saltant en paracaigudes a l’Estartit, però un documental d'animals em van fer confondre realitat i ficció. Jo era una granota i el terra de la cuina, el meu bassal.

Tota la culpa la té un DVD de granotes, serps i camillalons que vaig agafar en préstec de la biblioteca i que he vist infinitat de vegades. Dilluns encara em recordava de la gran bufa. No me’n sabia avenir: “pensava que era una granota”, deia per justificar la meva follia.