Vam congeniar a l’instant: em va convidar a pujar a la barca per ajudar-lo a desenredar els peixos i, abans de marxar, vam intercanviar els telèfons. Des d’aquell dia, l’Antonio ens ha trucat tres cops per saber com estem:- E il bambino, si chiama Arç, vero?
Diu que la propera tardor viatjarà a Barcelona i vindrà a veure’ns.
De regal em vaig endur mitja dotzena de crancs dins d’una bosseta. Els vaig dur tota la tarda sobre la falda, observant com es movien i feien salivera. De camí al sud, vam treure el nas a la torre dei Corsari: a un costat, les dunes i el paradís terrenal, a l’altre, urbanitzacions i complexos turístics fantasmagòrics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada