Vam fer rectes llarguíssimes amb els vorals plens de canyes rere camions carregats de palla per carreteres estretes que de cop i volta giraven 90 graus; sempre a la dreta. Una vegada, dues, tres... fins arribar a mar obert. Érem a Marceddì: quatre cases, un port i 1.600 hectàrees d’aiguabarreig davant nostre. El vent bufava de valent i llançava el rompent de les onades als vidres del cotxe. La mare tremolava de fred i jo feia estona que dormia.- Mi scusi –va fer el pare, adreçant-se a un pescador-, si può traversare?
- Certo!
I així vam conèixer l’Antonio, que tot just plegava la xarxa acabat d’arribar de feinejar. Els pares no s’ho van rumiar dos cops i vam arrencar-me del seient. Tan bon punt vaig obrir els ulls vaig canviar gemecs i plors per xiscles d’alegria. Orades, llobarros, llenguados i crancs, allò era un festival! L’Antonio els arrencava les pinces i me’ls llançava als peus, i a mi em faltaven mans per aplegar-los tots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada