La iaia només imposava el seu criteri –per sobre de la meva voluntat i la dels pares- en ocasió de les sortides. Cada setmana hi havia una o dues excursions. Llavors, la iaia avaluava el risc d’accident o de mort i determinava si m’hi deixava anar, si m’hi acompanyava, o si m’ho impedia. Un exemple de cada cas: el bosc vertical de Campalans, la riera del Merlès i les mines de Cercs.Algunes tardes anàvem a la piscina. Se’m va petar el flotador i la iaia em va comprar una bombolleta de suro de color rosa a Ca la Noia. Qui en sabia més, de nedar, era en Jordi, un noi de 8 anys que es va convertir en el meu heroi. “Això ho diu en Jordi, eh?” o “això ho sap fer en Jordi”, van esdevenir frases populars durant aquells dies.
Tant l’admirava i tan bé m’ho vaig passar que fins i tot vaig estar a punt d’inscriure’m a l’escola de Borredà i no tornar mai més posar els peus al Fabra.
Nomès et vaig acompanyar a la primera excursió a la Riera del Merlés, al bosc de Campalans , a les mines i al pantà de la Baells i vas anar sol. Només vas fallar a la granja de Navàs i al trenet de la Pobla i al museu del circ de Berga que em vas suplicar quedar-te a casa.
ResponEliminaI diguem clar que, si haguessim atès del tot les teves súpliques no hauries ni començat el casal.
iaia Mo